Una 'honorable' conferència

El proppassat 5 d’octubre, vàrem encetar el nou curs amb una conferència inaugural ben especial. Titulada LLIÇONS D’UNA PANDÈMIA, va córrer a càrrec del Molt Honorable President Quim Torra i Pla. Va ser un autèntic plaer poder comptar amb ell per a encetar uns mesos plens d’activitat.

Després que el màxim responsable de l’Aula, l’Agustí Sangrà, donés la protocol·lària benvinguda tant al President com a les autoritats locals i comarcals presents a l’acte, les paraules del nostre distingit convidat van començar a omplir la sala gairebé plena del Teatre Comarcal.

Testimoni directe del potent espetec dels petards de Solsona durant la festa major de 2019, recordà que a partir d’aquell estiu el món sencer va canviar per culpa d’un actor inesperat: la COVID. Aprofità per donar el seu condol a totes aquelles persones que van perdre algú estimat per culpa de la malaltia.

Manifestà que ni ell ni ningú podia arribar a imaginar els efectes tan devastadors que la pandèmia acabaria tenint: tothom tancat a casa, milers de morts, l’economia paralitzada durant temps, .... Remuntant-se al març de 2020, digué que el govern de Catalunya tenia únicament un objectiu: salvar el major nombre de vides possible. El problema era que s’havia de lluitar amb un enemic pràcticament desconegut. Puntualitzà que, per actuar, tenien clar que calia seguir criteris mèdics, amb responsabilitat, amb rigor i amb la màxima anticipació. I amb total transparència.

Remarcà que correspondrà a la gent jutjar l’actuació dels responsables públics que van entomar el problema, per la qual cosa cal explicar què és el que van fer.

Va assenyalar que els decrets d’estat d’alarma significaven per al nostre país que les competències en salut, en mobilitat i en seguretat quedaven centralitzades i en mans del govern espanyol. Es va generar una situació incòmoda perquè no hi havia coincidència entre les propostes de Madrid i el que el govern català pretenia fer. Per exemple, volia tancar Catalunya, i no va poder, no se li va permetre. Digué que no volia que cap altre govern de la Generalitat es trobés amb la impotència que ell i la seva administració van experimentar. Subratllà que és per això que vol la independència del nostre país, per poder prendre les pròpies decisions sense demanar permís.

Explicà que el govern va procurar seguir diverses línies d’actuació: aconseguir el confinament total de la població després de quinze dies d’haver-ho demanat; prendre mesures per donar confiança i seguretat a la gent durant el seu aïllament domiciliari: els treballadors no perdrien el seu lloc de treball, es congelarien les quotes dels autònoms, els lloguers es mantindrien, les empreses rebrien les subvencions necessàries per tornar a funcionar, s’ajudaria als més desvalguts; endeutar-se per poder ajudar la gent: si es van gastar molts milions per salvar els bancs, què no s’hauria de gastar per salvar ciutadans? A més, van exigir sempre a l’estat allò que hauria fet el govern català si hagués set un estat.

Malgrat la centralització, va haver de ser la Generalitat qui entomés les despeses més directes i urgents: mascaretes, equips de protecció, ...

Afirmà rotundament que una altra gestió de la COVID hauria set possible. Calia apel·lar al civisme de la gent, demanar que se seguissin unes  instruccions bàsiques en favor de tots. Però la realitat manava. De 500 llits d’UCI als nostres hospitals, es va passar als 1.500 llits plens el 30 d’abril. Es va adaptar l’espai, el personal sanitari també va adaptar-se de manera altruista a la situació urgent que s’estava vivint.

Remarcà de nou que l’acció del govern depenia en gran mesura de tot allò que els científics i els metges recomanaven de fer, malgrat que de vegades contrariava el que l’estat demanava que féssim a Catalunya.

Lamentà també que no tot es va fer bé. Un exemple foren les residències. Quan el govern se’n va adonar de què hi passava, va traslladar la gestió al departament de salut. Va morir molta gent gran. I se’ls va enterrar sense que ningú els acompanyés. Afirmà que aquest país encara ha de passar un dol pels aproximadament 30.000 morts que hi va haver.

Explicà amb orgull la capacitat d’empatia dels catalans, la voluntat de la gent d’ajudar, de col·laborar en tot quan van mal dades, la valentia i el coratge que hem demostrat, ara i sempre. Metges, infermers, mestres, pagesos, caixers dels súpers, ... tots aquells que donem un cop de mà, que cuidem les persones. I una lliçó que en podem treure és que hem de cuidar qui ens cuida, i fer-ho sempre, perquè a hores d’ara sembla que ja ho hem oblidat tot. Ja ha passat.

Agraí la tasca d’emprenedors i empresaris que es van posar a disposició de la Generalitat de manera desinteressada. Gairebé 3.000 empreses ens van oferir. Fos quina fos la seva tasca, van poder adaptar-se i produir allò que es necessitava: mascaretes, prototips de respiradors, ... I això diu molt d’un país.

Manifestà també haver reflexionat molt. Durant els mesos de la pandèmia pensava que la humanitat havia acabat amb una determinada manera de viure, que la pandèmia faria que canviéssim els nostres valors, que ens proposéssim diverses metes com a societat, que hi hauria debats i xerrades sobre la COVID i les seves conseqüències, que no ens acostumaríem a tornar al món d’ahir. Però malauradament no ha estat així. No estem a l’alçada de l’advertiment que va significar.

Confessà que estava esgarrifat per altres advertiments: la sequera, per exemple. És un tema preocupant. I hauríem de ser capaços d’abordar-lo com a país. Tenim gravíssims reptes com a societat. I els esquivem, no els debatem. No és aquesta la millor manera.

Parlà també de la terra que heretaran els nostres fills. Esmentà el fet que portem anys de catàstrofes naturals, de contaminacions, d’un consum insostenible,... Sembla que si no ens trobem en un carreró sense sortida, no som capaços de reaccionar.  Si la pandèmia va ser un avís, per què no encarem els reptes que tenim amb total decisió? Es preguntà per què no hi ha restriccions d’aigua a tot el país? Els polítics hem de prendre decisions, és la nostra responsabilitat. Els nostres fills i nets estan preocupadíssims per la terra que els deixarem.

Es mostrà convençut que hem d’aixecar la bandera del medi ambient, de la sobirania energètica.

Finalment, explicà la seva experiència a la Casa dels Canonges quan va contagiar-se. Estava sol. Ningú al seu voltant. Sentia les campanes de les esglésies de Ciutat Vella, la pluja que queia al carrer. Va aconseguir dominar un xic la tecnologia que hi tenia per tal de poder sortir a la televisió i explicar als catalans com estava el país.

Per acabar comentà el discurs que va fer el president alemany Steinmeier, discurs que li hauria agradat dir als ciutadans de Catalunya. Resumint: som vulnerables, però som forts; cadascun de vosaltres ha canviat la vida radicalment i ha salvat vides humanes; som una democràcia en què cada vida compta.

Hem après una gran lliçó: hem de cuidar als que ens cuiden. Dues idees ben lligades: servidor públic i bé comú.

La pandèmia ens ha canviat: hem de ser conscients que ha posat la vida i la salut de les persones al centre. I la política que l’aparta de la moral és simplement una mala política.