Sortida cultural: Güell i Gaudí

Les prediccions del temps eren contradictòries. Unes deien que plouria i d'altres, que no. El 23 de maig, un dimarts, vam pujar a l'autocar cinquanta-quatre passatgers dels cinquanta-cinc previstos (de vegades la salut fa males passades), amb més o menys roba d'abric, però amb un paraigües o un anorac discretament allotjats a la bossa, a la motxilla o penjats del braç, ben disposats a resistir qualsevol contrarietat atmosfèrica.

L'Amadeu va començar a fer la seva feina i vam iniciar el viatge. No va trigar massa a aparèixer una pluja fina que regalimava sobre el vidre davanter, contra la qual van començar una lluita intermitent els immensos eixugaparabrises. La intensitat de la pluja variava, igual que la nostra perspectiva de la sortida.

Més o menys a l'hora prevista, malgrat el trànsit, vam arribar a la Colònia Güell, nucli que pertany al municipi de Santa Coloma de Cervelló, a la comarca del Baix Llobregat. Plovia lleugerament. Vàrem deixar l'autocar i ens posàrem al voltant de la Montse, que seria la nostra guia durant la resta del matí. Ens va situar a finals del segle XIX, època en què Eusebi Güell i Bacigalupi començà a construir una colònia industrial en uns terrenys que havia comprat el seu pare, Joan Güell, l'antiga finca Can Soler de la Torre. Güell pretenia així allunyar-se de les tensions socials que hi havia a Barcelona i en altres poblacions industrials catalanes. Ens explicà que, com passava en altres colònies que vam visitar al Berguedà, oferí als seus treballadors tots aquells serveis bàsics que creien que necessitaven per a la seva vivència cristiana: hospital, fonda, escola, comerços, teatre, cooperativa, capella, habitatges, ... I encarregà a Antoni Gaudí el projecte de la colònia, el qual comptà amb la col·laboració d'alguns ajudants, com Joan Rubió o Francesc Berenguer.

Vam iniciar un passeig que ens va dur a visitar edificis singulars com Can Soler de la Torre, ca l'Ordal, l'Ateneu Unió, el Teatre Fontova (situats a la plaça Anselm Clavé amb l'estàtua d'Eusebi Güell al mig). Vam enfilar un carrer engalanat amb flors vermelles a les façanes de les cases i vam anar a parar a l'escola i la casa del mestre, on la guia ens va explicar curiositats sobre l'educació a la colònia. Després vam veure alguns exemples d'habitatges de treballadors, ca l'Espinal, el Centre Parroquial Sant Lluís, la Cooperativa, la Casa del Secretari i la Casa del Metge.

Vam acabar la passejada a l'indret que Gaudí tenia pensat situar l'església que havia dissenyat, una església amb dues naus i diverses torres. La Montse ens digué que tot es va parar el 1918, ran de la mort d'Eusebi Güell: els seus fills es van negar a continuar finançant la costosa obra. Així doncs, solament es va poder finalitzar la construcció de la Cripta. Vam començar un repàs exhaustiu d'aquella genial obra gaudiniana: situada en un turó, s'hi respira un aire molt propi del seu creador, amb formes corbes en arcs i murs, molts simbolismes i el protagonisme inequívoc de la natura; a l'interior destaquen les seves lluminoses i acolorides vidrieres, els bancs amb reclinatori i dues petxines marines transformades en piles d'aigua beneïda.

Vam finalitzar la visita. La Montse ens va dir que gairebé tots els edificis singulars que havíem vist eren actualment propietat privada o de l'administració pública, per la qual cosa no era possible accedir a l'interior.

L'Amadeu ja ens esperava. Vam pujar a l'autocar i ens vam traslladar a Barcelona. Vam anar a dinar al Restaurant Núria, a la Rambla de Canaletes.

I, recuperades les forces, vam dividir-nos en dos grups i vam anar a visitar el magnífic Palau Güell, situat al carrer Nou de la Rambla. L'edifici va ser dissenyat també per Antoni Gaudí per encàrrec d'Eusebi Güell. Va ser construït entre 1886 i 1890. La filla petita de l'industrial, Mercè Güell López, va donar-lo a la Diputació de Barcelona el 1945 amb la condició que es preservés i que se li donés un ús cultural. Igual que la Cripta, el Palau Güell conté l'essència de tota l'obra posterior de Gaudí. Amb més o menys habilitat, vam utilitzar els nostres mòbils d'audioguies i el vam recórrer tot, des de les antigues cavallerisses fins a la terrassa farcida de xemeneies fetes amb trencadís.

En acabar, després de passejar uns minuts, vam anar a parar al Teatre Romea. Vam poder assistir a la representació de l'obra LA DISCRETA ENAMORADA, escrita per Lope de Vega el 1604, una comèdia amorosa d'embolics, en castellà i en vers, dirigida per Lluís Homar. Amb una escenografia genial, molt actual, amb els actors i els tècnics en un escenari canviant, amb un text complex de dir i sovint també d'entendre, amb un ritme lleuger i sostingut, es va anar desenvolupant una història d'enamoraments creuats que s'allargà més de dues hores. Al final, un aplaudiment llarg i intens agraí l'esforç de la Joven Compañía Nacional de Teatro Clásico.

A quarts d'onze, vam ramblejar de nou una estoneta mentre ens dirigíem cap a l'autocar. I cap a casa falta gent, Amadeu! De debò que va ser un dia intens. I passar una jornada amb la colla que anàvem, va ser tot un privilegi. Les ganes de tornar-hi, intactes! Fins a la propera, companys!