Notícies

Cardús-04.jpg

2023-06-14T17:34:48Z

És realment intel·ligent la IA?

2026-02-02T11:11:14Z

L’Aula d’Extensió Universitària de Solsona va acollir, el passat dijous 22 de gener de 2026, la conferència ÉS REALMENT INTEL·LIGENT LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL?, a càrrec del doctor Ramon López de Mántaras i Badia, una de les veus més autoritzades i crítiques en l’àmbit de la intel·ligència artificial (IA) a escala europea. Davant d’un públic atent i participatiu d’unes 135 persones, el científic va oferir una reflexió profunda, rigorosa i alhora entenedora sobre els límits reals de la IA actual i els riscos d’un relat excessivament triomfalista.

Lluny dels titulars apocalíptics o de les promeses gairebé miraculoses que sovint acompanyen la intel·ligència artificial, López de Mántaras va començar situant el debat en el seu lloc: avui dia, va remarcar, no existeix una intel·ligència artificial comparable a la humana, sinó sistemes altament especialitzats que excel·leixen en tasques concretes però que no entenen el món ni el llenguatge de manera genuïna.

Un dels eixos centrals de la conferència va ser la distinció entre la intel·ligència artificial específica, que és la que ja utilitzem quotidianament, i la hipotètica intel·ligència artificial general, capaç d’aprendre, raonar i adaptar-se com una persona. Sobre aquesta segona, el ponent va ser clar: no només no sabem si serà possible algun dia, sinó que cal preguntar-se seriosament si és desitjable. La qüestió, va insistir, no és només tecnològica, sinó profundament ètica.

Amb exemples clars i sovint irònics, López de Mántaras va mostrar les mancances fonamentals dels sistemes actuals, especialment dels models generatius com ChatGPT. Tot i la seva aparença de competència lingüística, aquests sistemes —va explicar— no entenen el significat del que diuen: simplement calculen quina paraula és més probable que vingui després. La manca de coneixement de sentit comú i d’un model del món fa que cometin errors greus en situacions mínimament fora del que han vist durant l’entrenament.

Els exemples de cotxes autònoms bloquejats davant d’un semàfor espatllat, de respostes mèdiques inadequades o de problemes lògics resolts de manera absurda van servir per il·lustrar una idea clau: habilitat no és el mateix que comprensió. Segons el conferenciant, ens trobem davant de sistemes molt eficients en certes tasques, però buits de comprensió real.

Un altre aspecte que va generar especial interès entre el públic va ser la reflexió sobre què hi ha darrere la cortina de la intel·ligència artificial. López de Mántaras va denunciar el paper sovint invisibilitzat de centenars de milions de persones arreu del món que treballen etiquetant dades, moderant continguts o corregint respostes en condicions precàries, fet que qüestiona fins a quin punt aquesta intel·ligència és realment artificial.

La conferència va acabar mirant cap al futur de la recerca, amb una defensa clara d’un canvi de paradigma: si algun dia es vol avançar cap a una IA més genuïna, caldrà dotar les màquines d’un cos i de la capacitat d’interactuar físicament amb el món. Només a través de l’experiència —va concloure— es poden aprendre relacions bàsiques de causa i efecte, el veritable fonament del sentit comú.

Una sessió que va convidar a pensar, a qüestionar els discursos dominants i a assumir que, en matèria d’intel·ligència artificial, el pensament crític és avui més necessari que mai.

Perfil del conferenciant
Ramon López de Mántaras i Badia és un dels pioners de la intel·ligència artificial a Europa. Doctor en Física i en Informàtica, és professor d’investigació del CSIC i cofundador de l’Institut d’Investigació en Intel·ligència Artificial (IIIA-CSIC), que va dirigir durant molts anys. Ha estat investigador i professor en universitats com la de Berkeley i la Western Sydney University, i és membre de l’Institut d’Estudis Catalans. La seva recerca se centra especialment en l’aprenentatge de relacions causa-efecte i en els fonaments cognitius de la intel·ligència artificial.
]]>

Donald Trump i el nou ordre mundial

2025-11-18T11:27:52Z
L’Aula d’Extensió Universitària de Solsona va tornar a omplir el Casal Cívic i Comunitari Xavier Jounou aquest dijous, amb la presència d’unes 110 persones per seguir la conferència DONALD TRUMP: NOU PARADIGMA DE LES RELACIONS INTERNACIONALS, impartida per la periodista i ex corresponsal internacional Núria Ribó i Crusat. Una xerrada d’alta actualitat que va oferir una mirada crítica, documentada i molt vivencial sobre l’ascens del magnat nord-americà i l’impacte del seu estil de govern en l’escena internacional.

Ribó va començar situant la presidència de Trump com un punt d’inflexió que ha trencat esquemes històrics. Segons va explicar, el republicà ha subvertit totes les regles del joc polític que havien marcat les relacions internacionals des de la Segona Guerra Mundial. En lloc de confiar en aliances multilaterals i institucions internacionals, Trump ha apostat per un unilateralisme agressiu, negociant directament i sovint sota amenaça, tant amb adversaris com amb aliats.

La periodista va destacar com el dirigent ha erosionat consensos que semblaven sòlids: des del proteccionisme comercial fins a la confrontació oberta amb els mitjans, passant per un nacionalisme exacerbat que ha situat la immigració al centre del discurs polític. També va remarcar episodis recents que il·lustren el seu estil de govern —des de la gestió del shutdown fins a les ingerències diplomàtiques en altres països— per mostrar com la seva manera d’exercir el poder és tan imprevisible com influent.

Ribó, que va viure molts anys als Estats Units com a corresponsal, va aportar una perspectiva privilegiada, combinant context històric, anècdotes professionals i una lectura molt clara de les claus que han portat Trump a consolidar un lideratge basat en la confrontació permanent, la desinformació i l’explotació del malestar social.

La conferència va concloure amb un viu torn de preguntes, que va evidenciar l’interès del públic davant un fenomen que continua marcant la política global. L’Aula va agrair a Núria Ribó la seva capacitat de divulgació i el seu compromís per fer entenedor un escenari internacional tan complex.

Núria Ribó i Crusat (Barcelona, 1949) és periodista. Es va llicenciar en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona i té una trajectòria de gairebé quatre dècades en premsa, ràdio i televisió. S’ha especialitzat en política internacional i ha entrevistat a nombroses personalitats rellevants de l’escena mundial.

Va començar a Ràdio Barcelona mentre estudiava i va treballar com a corresponsal internacional de TVE a Nova York i Londres durant gairebé una dècada. Ha col·laborat amb mitjans com RNE, COMRàdio, RAC1, Catalunya Ràdio i TV3 i és autora del llibre Hillary: la biografía de Hillary Rodham Clinton. Ha estat guardonada amb diversos premis, entre ells el Premi a la Trajectòria Professional de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya. És reconeguda per la seva mirada rigorosa, pedagògica i profundament humanista sobre l’actualitat global.
]]>

B.jpg

2024-02-08T15:16:26Z

A.jpg

2024-02-08T15:16:01Z

C.jpg

2024-02-08T15:17:02Z

Els Setze Jutges: la veu d'un país que tornava a cantar

2026-01-26T11:40:00Z
Dijous 18 de desembre, l’Aula d’Extensió Universitària de Solsona va cloure el trimestre amb una conferència que va ser molt més que un recorregut musical. LA CANÇÓ CATALANA - ELS SETZE JUTGES a càrrec de Frederic Sesé i Sabartés, va oferir una mirada profunda, crítica i emotiva als orígens de la Nova Cançó, un moviment cultural que va contribuir decisivament a recuperar la veu col·lectiva d’un país sotmès al silenci durant la dictadura franquista.

La xerrada, amb una assistència d’unes 110 persones, va començar amb un ampli marc històric que va situar el públic en la postguerra immediata. Sesé va recordar com, després del 1939, la repressió política i cultural va ser absoluta, amb la prohibició sistemàtica de qualsevol expressió pública en català. A l’empobriment material i aïllament internacional del règim s’hi va afegir una repressió cultural que va condemnar la llengua i la música catalanes a un llarg període d’ostracisme.

Aquest silenci començaria a esquerdar-se a finals dels anys cinquanta. El gener de 1959, Lluís Serrahima publicava l’article Ens calen cançons d’ara, una crida clara a crear cançons noves en català que parlessin del present i connectessin amb la gent. Aquell text, sorprenentment capaç de superar la censura, és considerat el punt de partida intel·lectual del moviment.

Poc després, en un àtic del barri de Sarrià, Miquel Porter i Moix, Josep Maria Espinàs i Remei Margarit decidirien fer el pas de la reflexió a l’acció. Així naixia Els Setze Jutges, un nom extret del conegut embarbussament català —setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat— que combinava ironia, reivindicació lingüística i una clara declaració d’intencions: la llengua no només s’havia de preservar, sinó fer-la sonar amb naturalitat.

Al llarg de la conferència, Frederic Sesé va insistir en el caràcter col·lectiu i coral del projecte. Els Setze Jutges no van ser mai un grup homogeni ni professionalitzat d’entrada, sinó un conjunt d’aficionats amb professions diverses que compartien la voluntat d’impulsar la Nova Cançó i normalitzar l’ús del català en la música moderna. La xerrada va anar repassant i fent escoltar cançons de diversos membres del col·lectiu, com Miquel Porter i Moix, Remei Margarit, Josep Maria Espinàs, Delfí Abella, Enric Barbat, Guillermina Motta, Maria del Carme Girau, Martí Llauradó, Maria Amèlia Pedrerol, Rafael Subirachs o Francesc Pi de la Serra, entre d’altres, mostrant la riquesa i diversitat d’estils que van conviure dins el moviment.

Sesé va analitzar les influències franceses, especialment la figura de Georges Brassens, i com molts dels jutges van adaptar-ne cançons amb gran intel·ligència literària, fent-les properes a la realitat catalana. Alhora, va destacar el paper fonamental de la discogràfica Edigsa, creada expressament per enregistrar música en català, sovint assumint pèrdues econòmiques per garantir la difusió d’aquelles cançons.

Els concerts dels Setze Jutges, sovint fets en condicions precàries —amb una cadira, una guitarra i un micròfon prestat—, van recórrer pobles i ciutats del país, convertint-se en espais de trobada, complicitat i reconeixement mutu. Aquella tasca persistent va permetre que, amb el temps, el moviment s’ampliés i obrís el camí a veus que acabarien esdevenint centrals en la música catalana, com Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet o Lluís Llach, així com la vinculació inicial del cantautor valencià Raimon amb la Nova Cançó.

Un dels moments més colpidors de la conferència va ser el dedicat a la censura franquista, explicada amb exemples concrets, segells oficials i vivències personals. Sesé va posar de manifest com la censura no només prohibia paraules o expressions, sinó que buscava induir la por i l’autocensura, una repressió subtil però devastadora per a la creativitat.

La xerrada va cloure amb un fort component simbòlic, evocant Jo vinc d’un silenci, de Raimon, com a síntesi d’una generació que va créixer en el mutisme imposat però que va saber transformar-lo en veu, música i consciència col·lectiva.

La vetllada es va tancar en un ambient distès amb una torronada i cava, un colofó festiu per acomiadar el trimestre, felicitar les festes de Nadal i reforçar aquest esperit de comunitat i memòria compartida que defineix l’Aula d’Extensió Universitària de Solsona.

Sobre el conferenciant

Frederic Sesé i Sabartés és músic, divulgador cultural i estudiós de la cançó d’autor catalana. Amb una trajectòria vinculada tant a la interpretació com a la recerca i la divulgació, destaca per un estil rigorós, crític i alhora profundament proper. Les seves conferències combinen coneixement musical, context històric i experiència personal, convertint-les en relats vius que connecten generacions i ajuden a entendre la cultura catalana contemporània.
]]>

Salvador Espriu, més enllà del mite

2026-04-09T07:02:00Z
El periodista i escriptor Pep Quintana va oferir a l’Aula d’Extensió Universitària de Solsona una mirada propera i íntima a la figura de Salvador Espriu, allunyada dels tòpics i centrada en la seva dimensió més humana.

Amb un relat viu i ple d’anècdotes, la conferència va permetre redescobrir un dels grans noms de la literatura catalana des d’una perspectiva més propera, més accessible i sorprenentment quotidiana.

El passat dijous 26 de març, l’Aula d’Extensió Universitària de Solsona va acollir una nova sessió del seu cicle de conferències amb una proposta literària de gran interès. Unes 110 persones van assistir a la xerrada LA CARA AMIGA DE SALVADOR ESPRIU, a càrrec del periodista i escriptor Pep Quintana i Riera.

Lluny de la imatge solemne i sovint distant que acompanya la figura d’Espriu, la conferència va oferir un recorregut per la seva vida i obra posant l’accent en la seva dimensió més personal i propera.

Més enllà del mite literari

Salvador Espriu és una figura cabdal de la literatura catalana contemporània, però també un autor que sovint ha estat percebut com a complex, hermètic o fins i tot inaccessible.

Pep Quintana va proposar trencar aquesta imatge, mostrant un Espriu més humà, més irònic i més proper del que sovint s’ha transmès. A través d’anècdotes, contextos biogràfics i detalls poc coneguts, el conferenciant va dibuixar el retrat d’un escriptor profundament vinculat al seu temps, però també dotat d’una sensibilitat i una mirada molt personals.

La persona darrere l’escriptor

Un dels eixos centrals de la conferència va ser precisament aquest: posar rostre i veu a la persona que hi ha darrere l’obra.

Quintana va destacar aspectes de la vida quotidiana d’Espriu, la seva relació amb l’entorn, el seu sentit de l’humor i la seva manera d’entendre la literatura com una eina de reflexió i compromís.

Aquesta aproximació va permetre als assistents entendre millor la seva obra, sovint marcada per la complexitat simbòlica, però arrelada en vivències i preocupacions molt reals.

Literatura, memòria i país

La conferència també va situar Espriu en el seu context històric i cultural, marcat per la postguerra i per la necessitat de preservar la llengua i la identitat.

En aquest sentit, la seva obra esdevé una forma de resistència i de construcció de memòria col·lectiva. Però, tal com va remarcar el ponent, aquesta dimensió no exclou la proximitat ni la humanitat: al contrari, les reforça.

Redescobrir Espriu avui

Un dels grans mèrits de la sessió va ser aconseguir que el públic es reconciliés amb un autor que, per a molts, podia semblar llunyà.

Amb un discurs amè i accessible, Pep Quintana va demostrar que apropar-se a Espriu no només és possible, sinó també enriquidor, i que rere la seva obra hi ha una veu que continua interpel·lant-nos avui.

Una tarda de cultura i tradició

La sessió va tenir, a més, un marcat caràcter comunitari. En acabar la conferència, els assistents van compartir la tradicional celebració de la Mona de Pasqua, en un ambient distès i festiu que va reforçar el sentit de trobada i convivència que caracteritza les activitats de l’Aula.

Un moment que va anar més enllà de la conferència per esdevenir també espai de relació i celebració col·lectiva.

Paraules que apropen

La bona acollida de la sessió va evidenciar, un cop més, l’interès del públic per propostes culturals que combinen rigor i proximitat.

Perquè, tal com va demostrar aquesta conferència, la literatura no només s’estudia: també s’explica, es comparteix i es viu.

I quan això passa, els grans autors deixen de ser noms llunyans per convertir-se en veus properes que encara tenen molt a dir.

El perfil del conferenciant

Pep Quintana i Riera (Arenys de Mar, 1949), és periodista i escriptor, amb una trajectòria vinculada a la divulgació cultural i literària. Especialment interessat en la literatura catalana, com a activista cultural s’ha especialitzat en la difusió de l’obra de Salvador Espriu, al públic general des d’una perspectiva accessible i documentada.

La seva tasca combina el rigor periodístic amb una clara voluntat pedagògica, fent que figures sovint percebudes com a complexes esdevinguin més properes i comprensibles. Les seves conferències es caracteritzen per un estil amè, ric en anècdotes i amb una gran capacitat de connexió amb el públic.
]]>

Europa no és tan lluny com sembla

2026-01-26T12:06:48Z
La primera conferència de l’any de l’Aula d’Extensió Universitària de Solsona va posar el focus en Europa i, més concretament, en el paper que juga la Unió Europea en el nostre dia a dia. Amb el títol QUÈ PASSA A BRUSSEL·LES I COM ENS AFECTA, la politòloga i experta en afers europeus Marta Aldomà i Boquet va omplir el Centre Cívic i Comunitari Xavier Jounou el dijous 8 de gener de 2026, amb una assistència de prop de 85 persones, interessades a entendre què s’hi cou realment a les institucions europees .

Lluny de la imatge distant i burocràtica que sovint s’atribueix a Brussel·les, Aldomà va defensar que la Unió Europea és una estructura complexa però profundament present en la vida quotidiana de la ciutadania. “Europa no és un ens abstracte”, va remarcar, sinó un espai de decisió política que condiciona des de les polítiques agràries fins a la protecció de dades personals, passant pel medi ambient, l’economia o els drets dels consumidors .

La ponent va iniciar la seva intervenció amb un breu recorregut històric pels orígens de la Comunitat Econòmica Europea, explicant com el projecte europeu neix amb la voluntat de garantir la pau i la cooperació entre estats després de la Segona Guerra Mundial. A partir d’aquí, va desgranar el funcionament de les principals institucions europees —Comissió, Parlament i Consell—, posant especial èmfasi en com s’elaboren i s’aproven les decisions que després es traslladen als estats membres .

Un dels moments centrals de la conferència va ser l’anàlisi dels grans eixos d’acció de la Unió Europea en l’actualitat. Aldomà va destacar la importància de les polítiques mediambientals i de transició ecològica, així com la gestió dels fluxos migratoris, la política econòmica comuna i el paper de la UE en un context internacional cada vegada més tens i canviant .

La conferència va despertar un especial interès quan la ponent va aterrar el discurs al territori. En aquest sentit, va explicar com moltes iniciatives locals i comarcals són possibles gràcies al finançament europeu, especialment a través dels fons Next Generation. Projectes de modernització, digitalització o sostenibilitat que, sovint, passen desapercebuts però que tenen l’origen a Brussel·les .

Amb un llenguatge clar i pedagògic, Marta Aldomà va aconseguir acostar la Unió Europea a un públic divers, reforçant la idea que entendre Europa és també entendre millor les oportunitats i els reptes del nostre entorn més proper. La sessió es va tancar amb un torn de preguntes que va evidenciar l’interès i la inquietud del públic per l’actual moment polític europeu.

Sobre la conferenciant

Marta Aldomà i Boquet, llicenciada en Humanitats i en Relacions Internacionals, és politòloga i especialista en afers europeus. Ha desenvolupat la seva trajectòria professional en l’àmbit de l’anàlisi política i la divulgació, amb una atenció especial al funcionament de les institucions de la Unió Europea i al seu impacte en l’àmbit local i ciutadà. Compromesa amb la pedagogia política, combina la recerca amb la comunicació, amb l’objectiu d’apropar Europa a la societat.

]]>

Aiguafina, els camins de l'aigua

2025-12-21T10:55:42Z
Un viatge de 2.700 anys pels camins de l’aigua

De la bassa ibèrica del Castellvell a les grans obres hidràuliques del segle XVIII, la conferència de Marcel·lí Corominas posa en valor un patrimoni discret però essencial del Solsonès.

La història de Solsona, Lladurs i Olius també es pot explicar seguint el rastre de l’aigua. Així ho va demostrar dijous passat, 4 de desembre, l’historiador Marcel·lí Corominas i Cots en la conferència AIGUAFINA. ELS CAMINS DE L’AIGUA. L’ARQUITECTURA DE L’AIGUA A SOLSONA, LLADURS I OLIUS, organitzada per l’Aula d’Extensió Universitària de Solsona al Centre Cívic i Comunitari Xavier Jounou.

La xerrada, que s’inscriu dins el projecte expositiu Aiguafina, els camins de l’aigua, es plantejava com un complement divulgatiu a l’exposició temporal que es pot visitar actualment al Museu de Solsona, i que romandrà oberta fins al 1 de febrer de 2026. Un projecte que ha anat a cura del mateix Marcel·lí Corominas i que es completa amb visites guiades, pensades per aprofundir en els continguts històrics i patrimonials que la conferència va esbossar.

Davant d’un públic atent, amb una assistència d’unes vuitanta persones, Corominas va proposar un autèntic passeig pel temps: un recorregut de prop de 2.700 anys d’història a través de les construccions, enginys i infraestructures que han permès captar, conservar i distribuir l’aigua a casa nostra. Un relat que va més enllà de l’anècdota i que situa l’aigua com un element clau de progrés, cohesió social i identitat col·lectiva.

La conferència partia dels orígens més antics de l’arquitectura hidràulica local, amb la bassa ibèrica del poblat del Castellvell, considerada la primera obra coneguda de captació d’aigua al Solsonès. Una solució senzilla però eficaç, basada en la recollida d’aigua de pluja, que ja posa de manifest la importància vital d’aquest recurs per a les primeres comunitats sedentàries.

El salt qualitatiu arriba amb el món romà, representat de manera excepcional per les termes de cal Sotaterra, excavades per Serra Vilaró. Corominas va detallar amb entusiasme els avenços tècnics que incorporaven aquestes instal·lacions: sistemes d’hipocaust per escalfar l’aigua i els espais, conduccions d’aire, ús de vidre a les finestres i una concepció de l’aigua com a servei públic i element de benestar. Tot plegat evidencia l’existència d’una societat ben estructurada i econòmicament potent.

Un dels fils conductors de la conferència va ser la pervivència del coneixement romà al llarg dels segles. Malgrat els buits documentals de l’alta edat mitjana, Corominas va explicar com els tractats clàssics, especialment els de Vitruvi, van continuar influint en la manera de captar i conduir l’aigua fins ben entrat el segle XVIII. Pendents suaus, canals tancats, airejament controlat i qualitat de l’aigua són principis que es repeteixen una vegada i una altra en les obres hidràuliques locals.

El relat va avançar cap a l’època medieval i moderna, amb la consolidació de fonts públiques, molins i conduccions, fins a arribar a una de les fites més destacades: les grans obres del segle XVIII. En un moment de creixement demogràfic i econòmic, Solsona es dota d’un sistema d’abastament d’aigua d’una ambició notable, amb la captació de les fonts de Lladurs i la construcció d’aqüeductes, mines i canalitzacions que encara avui es poden resseguir sobre el terreny.

Especialment viu va ser el relat dels conflictes per l’aigua, com el protagonitzat pels caputxins i l’Ajuntament de Solsona, que posa de manifest fins a quin punt l’aigua era —i és— un bé preuat i motiu de tensions socials. Documents, mapes i plànols de l’època permeten reconstruir aquests episodis amb gran precisió.

La conferència també va servir per presentar una proposta de futur: la recuperació dels camins de l’aigua com a itinerari de senderisme cultural entre les fonts de Lladurs i la Font Major de Solsona. Un projecte que vol combinar patrimoni, natura, art i educació, i que aspira a implicar la ciutadania, especialment els joves, en la descoberta i preservació d’aquest llegat sovint invisible.

Amb un discurs rigorós però accessible, amanit d’anècdotes i reflexions, el solsoní Marcel·lí Corominas va aconseguir transmetre una idea clara: el Solsonès és dipositari d’un patrimoni hidràulic extraordinari que cal conèixer, explicar i protegir. Un patrimoni fet d’aigua, pedra i enginy, que la conferència i l’exposició del Museu de Solsona conviden a redescobrir i a valorar.

Marcel·lí Corominas i Cots és llicenciat en Història i membre actiu del Centre d’Estudis Lacetans. Investigador i divulgador rigorós, ha dedicat bona part de la seva trajectòria a l’estudi del patrimoni històric del Solsonès. És el comissari del projecte i de l’exposició Aiguafina, els camins de l’aigua, un treball que sintetitza anys de recerca i que posa en valor l’arquitectura de l’aigua com a element clau de la nostra història col·lectiva.
]]>

Malta04.jpg

2023-05-16T16:58:04Z

Malta22.jpg

2023-05-16T16:58:31Z

Malta25.jpg

2023-05-16T16:58:45Z

Malta06.jpg

2023-05-16T16:58:20Z

DSC_0459.JPG

2023-03-20T22:48:39Z