Jutges, advocats i cinema

El dijous 4 d’abril l’Aula d’Extensió Universitària de Solsona va encetar el darrer trimestre del curs amb la conferència d’Albert Beorlegui i Tous titulada EL CINEMA I EL DRET, que ell mateix defineix com un breu però antològic repàs per algunes de les millors pel·lícules d’advocats i judicis de la historia del cinema.

Albert Beorlegui i Tous (Sabadell, 1971) és llicenciat en Dret i Tècnic de Comunicació de l’Ajuntament de Matadepera. Col·labora des de 1994 en nombrosos mitjans de comunicació com a comentarista cinematogràfic, entre els quals destaca RAC1 (Via lliure i No ho sé), Catalunya Radio (El suplement), o SER Catalunya. Actualment imparteix un seminari de Cinema i Dret al Màster Universitari d’Advocacia de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.

El cinema des de els seus inicis, però especialment a partir del final de la Segona Guerra Mundial, ha cultivat un subgènere de pel·lícules de judicis o d’advocats que han popularitzat nocions més o menys encertades de com funciona el món de la justícia, sobretot la justícia anglosaxona. Albert Beorlegui fa en aquesta xerrada un recorregut per tretze situacions concretes de judicis i de relacions entre jutges, advocats, fiscals, acusats i ciutadans, i exposa com les ha tractat el cinema, cada una a través d’una excel·lent pel·lícula.

Tretze pel·lícules:

• Quan l’idealisme deixa pas al pragmatisme: La Tapadera (1993), dirigida per Sydney Pollack. La pel·lícula es basa en la novel·la homònima de 1992 de John Grisham.
• Quan tot s’acaba quantificant amb diners: Erin Brockovich (2000), dirigida per Steven Soderbergh. La pel·lícula és un biopic (film biogràfic) de la vertadera Erin Brockovich.
• Quan arriba el moment d’afrontar el primer judici: Legítima defensa (1997), dirigida per Francis Ford Coppola. Adaptació de la novel·la homònima de John Grisham, publicada el 1995.
• Quan el ciutadà se sent desprotegit per la llei: El proceso (1962), dirigida per Orson Welles. Pel·lícula basada en la novel·la amb el mateix títol publicada pòstumament l’any 1925 de Franz Kafka, i considerada pel mateix director com la millor pel·lícula que havia fet mai.
• Quan un cas pot redimir un advocat: Veredicto final (1982), dirigida per Sydney Lumet. Pel·lícula que va aconseguir cinc nominacions als Oscars.
• Quan es el ciutadà el que imparteix justícia: 12 hombres sin piedad (1957), dirigida per Sydney Lumet. Possiblement la millor pel·lícula sobre el tema i on no surt cap advocat.
• Quan es coneixen defensor i fiscal: La costilla de Adan (1949), dirigida per George Cukor, amb Katharine Hepburn i Spencer Tracy com a actors principals.
• Quan topen dues maneres d’entendre la justícia: Algunos hombres buenos (1992), dirigida per Rob Reiner. Pel·lícula basada en l’obra teatral homònima de Aaron Sobrkin.
• Quan et toca la pitjor feina com advocat: ¿Vencedores o vencidos? (1961), dirigida per Stanley Kramer. Titulada en origen Judgment at Nuremberg i es basa en els judicis de Nuremberg després de la Segona Guerra Mundial.
• Quan el cinema desperta vocacions a jurista: Matar a un ruiseñor (1962), dirigida per Robert Mulligan. Adaptació de la novel·la de Harper Lee. Pel·lícula que va despertar vocacions per la integritat que va impregnar Gregory Peck en el seu personatge.
• Quan el cinema fa avançar la societat: Filadelfia (1993), dirigida per Jonathan Demme. Aquesta pel·lícula va contribuir a fer avançar en la conscienciació sobre la SIDA.
• Quan la justícia està corrompuda: Los intocables de Elliot Ness (1987), dirigida per Brian de Palma. Elliot Ness (Kevin Costner), agent federal del Tresor, té la missió de posar fi al regnat de terror d’Al Capone (Robert de Niro).
• Quan la vida es la que imparteix justícia: Testigo de cargo (1957), dirigida per Billy Wilder. Adaptació d’un relat curt d’Agatha Christie. Pel·lícula en què al final es compleix una justícia més aviat poètica.

Com tot en cinema, però, la dramatització passa per davant del rigor, i es per això que hi ha diferències amb la realitat. Les dues principals són que a la vida real tot és molt més avorrit que no pas al cinema, i que en el dia a dia la justícia no sempre és justa. Rarament els Davids guanyen els Goliats, o els ideals van per davant del interessos econòmics.

Finalment, com diu l’Albert Beorlegui, el cinema també és fidel a la cita de Shakespeare: La llei és la més perfecta injustícia.