Els Setze Jutges: la veu d'un país que tornava a cantar

Dijous 18 de desembre, l’Aula d’Extensió Universitària de Solsona va cloure el trimestre amb una conferència que va ser molt més que un recorregut musical. LA CANÇÓ CATALANA - ELS SETZE JUTGES a càrrec de Frederic Sesé i Sabartés, va oferir una mirada profunda, crítica i emotiva als orígens de la Nova Cançó, un moviment cultural que va contribuir decisivament a recuperar la veu col·lectiva d’un país sotmès al silenci durant la dictadura franquista.

La xerrada, amb una assistència d’unes 110 persones,  va començar amb un ampli marc històric que va situar el públic en la postguerra immediata. Sesé va recordar com, després del 1939, la repressió política i cultural va ser absoluta, amb la prohibició sistemàtica de qualsevol expressió pública en català. A l’empobriment material i aïllament internacional del règim s’hi va afegir una repressió cultural que va condemnar la llengua i la música catalanes a un llarg període d’ostracisme.

Aquest silenci començaria a esquerdar-se a finals dels anys cinquanta. El gener de 1959, Lluís Serrahima publicava l’article Ens calen cançons d’ara, una crida clara a crear cançons noves en català que parlessin del present i connectessin amb la gent. Aquell text, sorprenentment capaç de superar la censura, és considerat el punt de partida intel·lectual del moviment.

Poc després, en un àtic del barri de Sarrià, Miquel Porter i Moix, Josep Maria Espinàs i Remei Margarit decidirien fer el pas de la reflexió a l’acció. Així naixia Els Setze Jutges, un nom extret del conegut embarbussament català —setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat— que combinava ironia, reivindicació lingüística i una clara declaració d’intencions: la llengua no només s’havia de preservar, sinó fer-la sonar amb naturalitat.

Al llarg de la conferència, Frederic Sesé va insistir en el caràcter col·lectiu i coral del projecte. Els Setze Jutges no van ser mai un grup homogeni ni professionalitzat d’entrada, sinó un conjunt d’aficionats amb professions diverses que compartien la voluntat d’impulsar la Nova Cançó i normalitzar l’ús del català en la música moderna. La xerrada va anar repassant i fent escoltar cançons de diversos membres del col·lectiu, com Miquel Porter i Moix, Remei Margarit, Josep Maria Espinàs, Delfí Abella, Enric Barbat, Guillermina Motta, Maria del Carme Girau, Martí Llauradó, Maria Amèlia Pedrerol, Rafael Subirachs o Francesc Pi de la Serra, entre d’altres, mostrant la riquesa i diversitat d’estils que van conviure dins el moviment.

Sesé va analitzar les influències franceses, especialment la figura de Georges Brassens, i com molts dels jutges van adaptar-ne cançons amb gran intel·ligència literària, fent-les properes a la realitat catalana. Alhora, va destacar el paper fonamental de la discogràfica Edigsa, creada expressament per enregistrar música en català, sovint assumint pèrdues econòmiques per garantir la difusió d’aquelles cançons.

Els concerts dels Setze Jutges, sovint fets en condicions precàries —amb una cadira, una guitarra i un micròfon prestat—, van recórrer pobles i ciutats del país, convertint-se en espais de trobada, complicitat i reconeixement mutu. Aquella tasca persistent va permetre que, amb el temps, el moviment s’ampliés i obrís el camí a veus que acabarien esdevenint centrals en la música catalana, com Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet o Lluís Llach, així com la vinculació inicial del cantautor valencià Raimon amb la Nova Cançó.

Un dels moments més colpidors de la conferència va ser el dedicat a la censura franquista, explicada amb exemples concrets, segells oficials i vivències personals. Sesé va posar de manifest com la censura no només prohibia paraules o expressions, sinó que buscava induir la por i l’autocensura, una repressió subtil però devastadora per a la creativitat.

La xerrada va cloure amb un fort component simbòlic, evocant Jo vinc d’un silenci, de Raimon, com a síntesi d’una generació que va créixer en el mutisme imposat però que va saber transformar-lo en veu, música i consciència col·lectiva.

La vetllada es va tancar en un ambient distès amb una torronada i cava, un colofó festiu per acomiadar el trimestre, felicitar les festes de Nadal i reforçar aquest esperit de comunitat i memòria compartida que defineix l’Aula d’Extensió Universitària de Solsona.

Sobre el conferenciant

Frederic Sesé i Sabartés és músic, divulgador cultural i estudiós de la cançó d’autor catalana. Amb una trajectòria vinculada tant a la interpretació com a la recerca i la divulgació, destaca per un estil rigorós, crític i alhora profundament proper. Les seves conferències combinen coneixement musical, context històric i experiència personal, convertint-les en relats vius que connecten generacions i ajuden a entendre la cultura catalana contemporània.