Aiguafina, els camins de l'aigua

Un viatge de 2.700 anys pels camins de l’aigua

De la bassa ibèrica del Castellvell a les grans obres hidràuliques del segle XVIII, la conferència de Marcel·lí Corominas posa en valor un patrimoni discret però essencial del Solsonès.

La història de Solsona, Lladurs i Olius també es pot explicar seguint el rastre de l’aigua. Així ho va demostrar dijous passat, 4 de desembre, l’historiador Marcel·lí Corominas i Cots en la conferència AIGUAFINA. ELS CAMINS DE L’AIGUA. L’ARQUITECTURA DE L’AIGUA A SOLSONA, LLADURS I OLIUS, organitzada per l’Aula d’Extensió Universitària de Solsona al Centre Cívic i Comunitari Xavier Jounou.

La xerrada, que s’inscriu dins el projecte expositiu Aiguafina, els camins de l’aigua, es plantejava com un complement divulgatiu a l’exposició temporal que es pot visitar actualment al Museu de Solsona, i que romandrà oberta fins al 1 de febrer de 2026. Un projecte que ha anat a cura del mateix Marcel·lí Corominas i que es completa amb visites guiades, pensades per aprofundir en els continguts històrics i patrimonials que la conferència va esbossar.

Davant d’un públic atent, amb una assistència d’unes vuitanta persones,  Corominas va proposar un autèntic passeig pel temps: un recorregut de prop de 2.700 anys d’història a través de les construccions, enginys i infraestructures que han permès captar, conservar i distribuir l’aigua a casa nostra. Un relat que va més enllà de l’anècdota i que situa l’aigua com un element clau de progrés, cohesió social i identitat col·lectiva.

La conferència partia dels orígens més antics de l’arquitectura hidràulica local, amb la bassa ibèrica del poblat del Castellvell, considerada la primera obra coneguda de captació d’aigua al Solsonès. Una solució senzilla però eficaç, basada en la recollida d’aigua de pluja, que ja posa de manifest la importància vital d’aquest recurs per a les primeres comunitats sedentàries.

El salt qualitatiu arriba amb el món romà, representat de manera excepcional per les termes de cal Sotaterra, excavades per Serra Vilaró. Corominas va detallar amb entusiasme els avenços tècnics que incorporaven aquestes instal·lacions: sistemes d’hipocaust per escalfar l’aigua i els espais, conduccions d’aire, ús de vidre a les finestres i una concepció de l’aigua com a servei públic i element de benestar. Tot plegat evidencia l’existència d’una societat ben estructurada i econòmicament potent.

Un dels fils conductors de la conferència va ser la pervivència del coneixement romà al llarg dels segles. Malgrat els buits documentals de l’alta edat mitjana, Corominas va explicar com els tractats clàssics, especialment els de Vitruvi, van continuar influint en la manera de captar i conduir l’aigua fins ben entrat el segle XVIII. Pendents suaus, canals tancats, airejament controlat i qualitat de l’aigua són principis que es repeteixen una vegada i una altra en les obres hidràuliques locals.

El relat va avançar cap a l’època medieval i moderna, amb la consolidació de fonts públiques, molins i conduccions, fins a arribar a una de les fites més destacades: les grans obres del segle XVIII. En un moment de creixement demogràfic i econòmic, Solsona es dota d’un sistema d’abastament d’aigua d’una ambició notable, amb la captació de les fonts de Lladurs i la construcció d’aqüeductes, mines i canalitzacions que encara avui es poden resseguir sobre el terreny.

Especialment viu va ser el relat dels conflictes per l’aigua, com el protagonitzat pels caputxins i l’Ajuntament de Solsona, que posa de manifest fins a quin punt l’aigua era —i és— un bé preuat i motiu de tensions socials. Documents, mapes i plànols de l’època permeten reconstruir aquests episodis amb gran precisió.

La conferència també va servir per presentar una proposta de futur: la recuperació dels camins de l’aigua com a itinerari de senderisme cultural entre les fonts de Lladurs i la Font Major de Solsona. Un projecte que vol combinar patrimoni, natura, art i educació, i que aspira a implicar la ciutadania, especialment els joves, en la descoberta i preservació d’aquest llegat sovint invisible.

Amb un discurs rigorós però accessible, amanit d’anècdotes i reflexions, el solsoní Marcel·lí Corominas va aconseguir transmetre una idea clara: el Solsonès és dipositari d’un patrimoni hidràulic extraordinari que cal conèixer, explicar i protegir. Un patrimoni fet d’aigua, pedra i enginy, que la conferència i l’exposició del Museu de Solsona conviden a redescobrir i a valorar.

Marcel·lí Corominas i Cots és llicenciat en Història i membre actiu del Centre d’Estudis Lacetans. Investigador i divulgador rigorós, ha dedicat bona part de la seva trajectòria a l’estudi del patrimoni històric del Solsonès. És el comissari del projecte i de l’exposició Aiguafina, els camins de l’aigua, un treball que sintetitza anys de recerca i que posa en valor l’arquitectura de l’aigua com a element clau de la nostra història col·lectiva.