A la recerca de l'obra perduda

El dia 30 de novembre, a partir de les cinc de la tarda (17:00 h), va tenir lloc l'ASSEMBLEA GENERAL ORDINÀRIA DE SOCIS DE L'AULA. Tal i com us havíem repetit diverses vegades, el moment i el lloc idoni per manifestar, si escau, queixes, suggeriments i també per aprovar d'una manera manifesta la gestió que està fent la Junta. Una setmana abans, us havíem enviat un correu amb la documentació relativa a alguns temes que es tractarien i us vam demanar la vostra participació.

Hi van assistir unes trenta persones, a les quals agraïm des d’aquí la seva presència. Va ser una reunió sòbria, lleugera, gens carregosa, en què es van anar desgranant un a un tots els punt de l’ordre del dia, procurant que la informació arribés ben clara a tothom. Qui va voler va poder dir-hi la seva, opinions o preguntes, dubtes, propostes, ...

Properament trobareu penjats tant l’acta d’aquesta Assemblea General com els Estatuts de l’Aula ja modificats a la nostra pàgina web.

Un cop finalitzada la reunió, l’Agustí va presentar el ponent del dia, Albert Velasco Gonzàlez, historiador de l'art, consultor en art medieval i professor de la UdL i de la UOC, el qual desenvolupà un tema precisament sobre el món de l’art: A LA RECERCA DE L'OBRA PERDUDA. HISTÒRIES SOBRE EL PATRIMONI ARTÍSTIC.

L’Albert va començar explicant-nos que va ser tècnic conservador del Museu de Lleida entre 2007 i 2019. Però no es veia jubilant-se fent aquesta feina. Es va fer autònom i es va dedicar a la investigació, perquè es considera un investigador, per poder fer troballes. Digué que venia a Solsona a parlar-nos del plaer de la descoberta, de les coses que ha pogut localitzar al llarg dels anys i com s’ho ha fet.

Ens sorprengué la primera afirmació: a mi em paguen per mirar; per mirar i per veure. I realment per veure, cal una preparació exhaustiva i una documentació important. A continuació ens explicà algunes històries sobre el patrimoni artístic en les quals, d’una manera o altra, es va convertir en protagonista, com si fos l’Indiana Jones de l’art medieval, històries que surten al seu llibre A la recerca de l’obra perduda, publicat recentment, amb l’objectiu de divulgar la tasca dels especialistes en aquesta branca de les ciències socials, la història de l’art.

Ens parlà, per exemple, de la troballa d’un retaule de principis del segle XVI dins d’una cambra situada sota l’escala de l’església de València d’Àneu, ara restaurat i exposat a la mateixa església i atribuït al Mestre de Sorpe, de com va recuperar dues mènsules de l’antiga església de Sant Joan de Lleida, o de com va descobrir una excepcional ampolleta esfèrica de producció persa del segle IX al santuari romànic de Santa Maria de Cap d’Aran.

S’endinsà en el món dels antiquaris, dels col·leccionistes, de les subhastes, ... Ens va parlar sobre les peces dorments, peces que es compren i es venen sense saber-ne els autors, però que, un cop es determinen, augmenten el seu valor exponencialment. Per exemple una pintura sobre l’estigmatització de Sant Francesc que de nou mil euros va passar a tres milions en saber-se que l’autor era Joos Van Cleve, notable pintor belga del segle XVI (l’obra del qual va estudiar). També va comentar-nos la troballa que va fer a Instagram d’una obra que es venia un antiquari barceloní; va descobrir que també era de Van Cleve, amb la circumstància que va pertànyer a la col·lecció privada del Cardenal Flavio Chigi (segle XVII). Com podia explicar-se que acabés a Barcelona?

Comentà que, com a conservador del Museu de Lleida, havia de seguir el mercat de l’art per comprar aquelles peces que considerava interessants. Ens va explicar l’aventura que va viure per poder portar-hi una escultura de pedra de Sant Antoni, l’autoria del qual s’atribuïa al Mestre d’Albesa, festejada per col·leccionistes d’arreu amb pressupostos milionaris davant del de la Generalitat, institució que ell representava. I també puntualitzà que va tirar d’estratègia per a aconseguir que la Mare de Déu de les Avellanes acabés al Museu de Lleida i no al MNAC a Barcelona.

Finalment es va referir a les falsificacions. Ens feu cinc cèntims de com va descobrir un Sant Miquel fals, atès que es tractava d’una pintura repintada sobre el traçat original, però feta amb voluntat d’engany o d’aquella creu medieval originària de Cervera que també resultà fraudulenta. Comentà que un fals és com un mort ofegat que sempre acaba surant. Una obra falsa va circulant fins que algun beneit se la queda. Cal estar vigilants, detectar els fraus i denunciar-los.

Acabà dient que els historiadors de l’art no salvem vides però a la nostra manera contribuïm a fer que el món sigui un lloc millor on poder viure.

Gràcies, Albert! Ha estat tota una lliçó.